Fa anys dic que la nostra generació veurà governar feixismes, i que potser els viurem. I que segurament, no li direm feixisme, seran llops disfressats de xais.
El que ha tornat a passar als Estats Units en aquestes eleccions, n’és un clar exemple. Però no és el primer, ni tampoc és la primera vegada. Bolsonaro al Brasil, el creixement de l’extrema dreta arreu d’Europa o la irrupció de Vox a l’Estat Espanyol, o dins les files independentistes amb Aliança Catalana.
I els resultats també sabem quins són: més individualisme, menys serveis públics i el poder en mans del capitalisme més salvatge, que no ens salva quan passa alguna desgràcia, com ens ha passat amb la DANA al País Valencià. Sovint penso que per a molts populismes, les persones som simples danys col·laterals.
La capacitat d’aquests poders, amb forts lideratges messiànics, és tal que són capaços de crear realitats paral·leles i imposar relats fent guanyar eleccions a qui és més pròxim als seus interessos. I fins i tot, als que estem més avesats, a vegades també ens costa discriminar realitat de mentida. Si no, feu l’exercici entrant a qualsevol xarxa social (especialment X o TiK ToK i feu-ne una revisió amb els ulls ben oberts sobre la informació que ens arriba). Hi trobareu milers de missatges dirigits a fer-nos crear un imaginari col·lectiu diferent de la realitat. Tot pensant, amb crear una societat més individualista, on qui sempre guanya és el poder i mai la ciutadania ni el bé col·lectiu.
Ells us volen fer creure que això és la llibertat, quan en realitat el que ens imposen és la dictadura del capital.
Les esquerres hem de revisar discursos, i revisar-nos com a organitzacions, de forma urgent i amb capacitat crítica. Deixar-nos de debats estèrils i estètics i retornar als «clàssics». Necessitem parlar de com millorem la vida de la ciutadania, de com donem més seguretat en el dia a dia de tothom. De com garantim feines dignes, una escola de qualitat i un habitatge digne. De com situem les famílies i el benestar al centre del debat polític i de com garantim drets i llibertats.
Hem de ser capaços de teixir ponts entre organitzacions i moviments. Aquesta falsa separació entre la política institucional i el carrer en realitat ens l’han creat ells amb l’interès de dividir-nos i apagar les lluites socials, i massa sovint caiem del tot a la seva trampa. Res fa més por al sistema que una societat desperta, diversa i organitzada que és capaç de sumar i no restar.
També hem d’anar de cara i no esquivar debats per més incòmodes que ens suposin. Hem de poder parlar de tot, i sobretot fer-ho de forma clara. Les postures “naïf” no ens ajudaran. Com a esquerres no podem agradar a tothom, no podem pretendre ser-ho tot al mateix temps. Però evidentment això no vol dir que no aspirem a ser majoria, al contrari. Sabem que sols amb una esquerra forta podrem garantir realment drets per tothom.
Avui, ara toca més que mai realçar-nos, reforçar les esquerres i no deixar-los guanyar més el relat. Ens hi van els nostres drets, i les nostres vides!
