Parlar de feminisme és parlar de present i futur, però sobretot és necessari i revolucionari en un moment en què alguns volen posar en qüestió si hem anat massa lluny.
El feminisme és una aposta radicalment democràtica per ampliar drets, repartir poder, redistribuir recursos i reconèixer les cures. No és un projecte contra ningú, sinó a favor d’una societat més justa. Però hem de reconèixer que el feminisme avui viu un moment paradoxal. Després de la gran onada feminista viscuda ara fa deu anys, hi ha forces que intenten qüestionar que hem anat massa enllà i fins i tot voldrien fer marxa enrere en alguns drets aconseguits.
I si, des d’una perspectiva històrica, el feminisme mai abans havia tingut tanta presència pública, tanta incidència legislativa ni tanta capacitat de mobilització, però tampoc mai havia patit un atac reaccionari cultural tan organitzat com ara. El debat avui no es centra tant en qüestionar una certa igualtat formal, com per exemple que els dones puguem votar, si no en evitar els canvis estructurals en el sistema patriarcal que poden fer canviar realment les coses. I ens cal assumir que això genera resistències i moviments reaccionaris, perquè l’objectiu del feminisme és transformar privilegis.
Les dades confirmen la necessitat del feminisme: segons l’Informe de Bretxa Salarial de Gènere 2026 d’UGT Catalunya (2023), la bretxa és del 16,75%, més de 5.000 euros anuals menys per a les dones. És a dir, treballem gairebé un mes i mig gratis. CCOO també assenyala que les dones es concentren en sectors més mal remunerats i tenen més dificultats d’accés a complements i càrrecs directius. La precarietat i les cures continuen tenint rostre majoritàriament femení.
Però entre els joves el debat es fa molt evident. L’estudi “Rebel·lies que no transformen”, de la Fundació Irla, aporta una mirada actualitzada sobre aquest debat: mentre que les joves mostren un suport ampli als principis feministes, entre una part significativa dels homes joves homes creix la percepció que el feminisme “ha anat massa lluny”. I aquest fenomen no pot ser ignorat ni simplificat. Si volem un futur feminista real, necessitem entendre per què i a través de qui, una part dels nois joves percep el moviment com una amenaça o com una exclusió.
L’estudi destaca, entre d’altres el paper de les xarxes socials com a amplificador dels discursos antifeministes, com ho pot ser la irrupció de la IA, i de com, a través d’aquests espais els joves busquen respostes a les preguntes de sempre, però troben odi i antifeminisme com a resposta.
Es dona una fractura real que no podrem resoldre amb eslògans o gestos sols simbòlics. I aquí és on el feminisme ha de saber donar resposta, sense dogmes ni imposicions, sinó convencent col·lectivament. Aquesta batalla cultural només es guanyarà si es dona a tots els nivells, també des dels ajuntaments, que, com a administració més pròxima a la ciutadania, hi tenen molt a dir.
En el cas concret de l’Hospitalet, el govern municipal sembla més preocupat pel postureig que per impulsar canvis reals i efectius. Un any més, l’acte principal del 8 de març ha estat una classe de Zumba mentre l’ajuntament continua sense pla d’igualtat, tal com denuncien els sindicats.
La falta de lideratge del govern municipal pel que fa a les polítiques de dones es fa evident al dia a dia, amb qüestions com la falta de coordinació i transversalitat o la manca de recursos suficients. Perquè no n’hi ha prou amb actes simbòlics cada 8 de març o 25 de novembre, per transformar, cal que la perspectiva de gènere impregni l’urbanisme, l’ocupació, la cultura, l’esport, l’educació i totes i cada una de les polítiques municipals.
Per exemple, dotant les entitats de dones i feministes d’espais dignes i suficients. Impulsant xarxes de cures, millorant els recursos i l’efectivitat dels serveis de teleassistència i suport a la gent gran. Creant espais de criança, i polítiques per les famílies. Reforçant la xarxa de punts lila fent-los presents a tots els espais d’oci de la ciutat. Promovent la formació en sectors tecnològics per a noies joves. Analitzant els seus pressupostos amb perspectiva feminista, preguntant-se qui es beneficia realment de cada partida i com ho podem millorar.
O des d’àmbit intern de l’Ajuntament impulsant mesures de conciliació i flexibilitat horària per a situacions de menstruació que suposen un impediment de la feina del dia a dia, com ja fa la generalitat i diversos municipis o incorporar un permís especial per al dol gestacional i neonatal, com ja va impulsar el govern de la generalitat quan estava encapçalat per Esquerra Republicana.
Són moltes les coses que podem fer en l’àmbit local i que no es fan per manca de voluntat política. El futur feminista de l’Hospitalet passa, necessàriament, per un govern valent que aposti per les polítiques feministes, no un que sols vol viure en el postureig.
Publicat originàriament a l’Estaca
